Costa de les germanetes

dues de les germanetes, jugant a la corda a la "seva costa", amb l'ajut del seu germà petit

Costa de les germanetes

El meu carrer, en costa, ha recuperat el seu antic nom: "Costa de les germanetes", nom que mai hauria d’haver canviat, encara que mai el va tenir de manera oficial fins avui, dissabte, febrer 6, 2010 (com tots els canvis de nom o canvis de símbols o substitució d'estàtues o ponts es fa a la matinada d'un dels dos dies del cap de setmana). Des de 1974 fins avui s'ha anomenat "Carrer de Josep Alemany i Vich", un antic membre de "la división azul" que va anar a combatre el comunisme a la mateixa Rússia.

Com deia, a banda de les grans molesties que suposa el canvi de nom d'un carrer (s'han de canviar el DNI, el carnet de conduir, el registre civil de naixement dels fills, ... tots els carnets de tot el que correspongui , les Escriptures i Registres de Propietat, comptes bancaris qui els posseeixi, títols universitaris, expedients acadèmics, professionals, informatius, disciplinaris i, si és el cas, civils i penals... -em sembla que hi ha una llei segons la qual l'Ajuntament que acorda el canvi de nom d'un carrer ha d'indemnitzar amb 400 euros a tots els residents del mateix, perquè pugui fer front a les despeses que això suposa, encara que aquesta quantitat no és suficient ni per començar-), m'agrada el canvi de nom perquè em recorda i reviu la meva infantesa, quan a "la costa de les germanetes" no hi havia cases i la mateixa costa era, en realitat una petita lloma on jugàvem tots els nins de Palma que vivíem relativament a prop (alguns a més d'un Qm) d'aquí, i molt especialment, tres germanes que hi jugaven sempre, i gairebé sempre a la corda, i que ens exigien, als nins, una contraprestació per deixar-nos la costa expedita per poder jugar a futbol. Era divertit això de jugar a futbol en pendent : Tots volíem atacar la porteria, dues grans pedres, de baix, que estava just al costat d'"una Gallera" de la qual sortia una pudor a claveguera gallinàcia, que va donar nom a la barriada: "bons aires".

Al fons d'aquesta porteria estava "Sa Riera" (en alguna ocasió vam haver de baixar-hi a recollir la pilota i, aleshores, "Sa Riera", portava aigua, un poc més d'un pam), a la seva esquerra hi havia l’hospici dels pobres i ancians i "Ses Quatre Campanes", amb els seus bancs circulars, lloc on descansaven i aprofitaven per acomiadar-se dels seus pares els fills que els acompanyaven a l'esmentat hospici d'avis. A la seva dreta hi havia l’hospital psiquiàtric (aleshores, manicomi) i una mica més a la dreta el cementiri de Palma. De vegades passava per allà un home gran, que ja havia estat hoste dels dos primers, que es parava a parlar amb nosaltres, interrompent el partit (cosa que molestava bastant a Enric que li deia: "Si vols jugar posa't amb l'altre equip, però no ens paris el partit, home!" Sempre ens deia: "Dels dos primers llocs es surt, del tercer, no". D'acord amb el molt de temps que ha passat sense que l'hagi tornat a veure i per l'edat que tenia fa 50 anys, m'imagino que ha de ser hoste del tercer i no pot sortir a explicar-ho.

Nosaltres, que vivíem a "Sa Plaça Rodona" o "Sa Plaça de ses Columnes" sempre anàvem a jugar a futbol a "Sa Fàbrica Miret" (un solar tancat del carrer Aragó al qual s’hi accedia saltant una paret. Els més petits ho feien travessant un petit forat practicat en la mateixa), a "Sa Riera" (una esplanada que estava al costat del Club militar "Es Fortí" i a la qual s'accedia travessant sa riera caminant sobre unes grans pedres posades estratègicament en línia recta transversal a la llera) que, per cert, estava molt a prop del tercer lloc de joc: "Sa costa de ses germanetes" que, com el seu nom indica estava en costa, però que no implicava ni saltar altes parets ni travessar perillosament la Riera. A més tenia l'al·licient de que allà trobariem, jugant, a les tres germanes, amb qui hauríem de negociar el cessament del lloc.

A mitja tarda, sense parar de jugar, jo donava bon compte d'un petit berenar que em preparava la meva mare. Un dia el berenar era "un garrotin" (petita barreta de pa molt prima, gairebé com una salsitxa de Frankfurt) de "pamboli amb pernil". Per educació, els vaig dir als meus companys: "gustau?" (Al que habitualment contestaven: "No, gràcies") i Enric va contestar: "si, passa-me'l", va agafar el “garrotín” i el se va ficar a la boca, per un extrem, fins a, arribant a l'esòfag, embocar-lo completament, com si fos una serp que s'empassa el seu aliment sense mastegar. Em vaig quedar bocabadat... i sense berenar.

Un altre dia, en un descans del partit, els vaig dir a les germanes que volia dir un secret de cada una, però per separat, per la qual cosa entraríem en la gallera i els diria el secret. Vaig entrar primer amb la major (era un any o dos més gran que jo) i li vaig dir: "Quan sigui gran em casaré amb tu". Va sortir fent grans escarafalls i les seves germanes, curioses, li preguntaven: "¿Què t'ha dit?" Al que ella ruboritzada els deia "no us ho puc dir, és un secret". A continuació vaig entrar amb la segona que havia de ser gairebé de la meva edat i li vaig dir "Un dia et donaré un petó". Va sortir entre seriosa i somrient. Finalment vaig entrar amb la tercera, que havia de ser uns tres o quatre anys més jove que jo. No li vaig dir res, li vaig donar un petó a la galta dreta. Va sortir com escandalitzada, fent grans escarafalls com la major, dient-les, sense guardar el secret: "Sabeu que ha fet? M'ha fet un petó ". Els secrets anunciats mai es van complir, el practicat mai va ser un secret.

Aquest matí, en llevar-me i sortir al carrer a comprar els diaris (gairebé tots parlen de les detencions de membres d'UM, la destitució dels seus membres en els governs de les Illes Balears, Mallorca i Palma, amb el que el govern es queda en minoria i l’astut PP - José Ramón Bauzá i M ª Dolores de Cospedal- insten a pescar en aigua tèrbola com aus carronyeres que es troben sobre la peça encara viva però molt afeblida, sense importar que ells siguin, com a col·lectiu, tant o més especuladors que la pròpia UM), he vist el canvi de nom i he recordat tot això. He agraït a l'Ajuntament d’Aina Calvo la reposició del nom autòcton encara que, en el seu temps (i ara), nosaltres utilitzàvem l'article salat en comptes de l'estàndard: "ses germanetes". Agraïment que no l'exonera de pagar-me els 400 euros per les despeses ocasionades.

.